Vaig dirigir-me al centre
d’evacuació de la biblioteca per tal de dur a terme la meva segona simbiosi, ja
que havia llegit que aquest és el lloc on els humans no gosen interrompre’t mai.
El canvi va ser efectuat sense problemes. Però quan vaig obrir la porta per
sortir, un inesperat impacte em va deixar estès a terra. Els lavabos dels humans
no són unisex i l’animal que em va atacar per sorpresa, m’havia pres per un
pervertit. La Dolors, que així és com es va presentar la venerable anciana, va
apressar-se a demanar disculpes per la seva rebuda mentre m’ajudava a
aixecar-me. I després de relatar que a la seva jovenesa havia estat aficionada
a la boxa i sorprendre’s de que no conegués a cap persona d’una llarga sèrie de
familiars i amics, va demanar-me un autògraf. Encara mig marejat, vaig estampar
la meva firma en un tros de cel·lulosa blanca que l’anciana ràpidament es
guardà a l’endimoniat artefacte que feia uns moments m’havia estampat a la
cara.
Masegat i confús, vaig
apressar-me a sortir del recinte. I quan per fi vaig travessar el llindar del
portal, un grup d’individus em va cridar com si em conegués de tota la vida i
van convidar-me a prendre alguna cosa
amb ells. Vaig agrair aquest inesperat gest, ja que estava una mica fart de
rebre cops i crits i necessitava una mica de calma i repòs. No sabia quins eren
els costums gastronòmics d’aquells simpàtics personatges i per integrar-me al
grup i no mostrar obertament el meu desconeixement, vaig dir demanar el mateix
que estaven bevent ells. El contingut que vaig ingerir era gasós, d’una
aparença semblant a la del líquid que excreten els humans per la bufeta i amb
el primer glop, un bon raig d’aquell beuratge va sortir disparat pels conductes
nasals. Després d’aquest lamentable accident, vaig ser més prudent a l’hora
d’absorbir-lo. I a mesura que me’n ventilava unes quantes racions, notava com
els problemes que m’havien acompanyat tot el dia s’anaven destil·lant i sorgia
dins meu un gran amor per aquells habitants de la Terra que tan estranyament
m’havien rebut.
L’eufòria m’envaïa i el
sentiment d’agraïment va traduir-se ràpidament en una sèrie de confidències:
vaig confessar que no era tan important com ells creien i que, al meu planeta,
jo era l’encarregat de fregar els vidres de la casa presidencial fins que
l’atzar es va encarregar de posar-me al capdavant d’una important missió secreta
que no podia revelar-los. Seguidament vaig efectuar una sèrie de demostracions
que els convenceren de la veracitat de les meves paraules. I l’entusiasme per haver
conegut un marcià de “carn i ossos” i la baixa d’un company per depressió, els
va impulsar a fer-me una proposta que em va sorprendre i que canvià el curs
dels esdeveniments.
(Continuarà)
 |
| Il·lustració de Pep Llopart |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada