dijous, 26 de novembre del 2015

Estimat diari




Escric aquestes ratlles improvisades per intentar ordenar el caos de la meva ment i entendre el que ha succeït. L’Esperança, la infermera, després d’insistir-li molt i molt, al final, amb gest  resignat  i com si em passés alguna substància il·legal, m’ha concedit la gràcia d’uns quants fulls blancs. I sense saber-ho, m’ha tirat també una corda on aferrar-me i sentir que no estic perdent totalment el rumb. De seguida que els he tingut a les meves mans, he començat  a embrutar-los amb pensaments de tinta, agombolats per la calma que m’intenta injectar el moviment cadenciós del balancí. Temo que aquest material fràgil i verge, potser sí que revesteix un cert caràcter demoníac, ja que és el culpable de que jo estigui aquí confinada. Sí, m’he saltat una part imprescindible per entendre la meva situació, ho sé.

Bé, tornem a començar. Em presento, em dic Angelina, tinc 45 anys, no m’agrada el color blanc, però gronxar-me sobre els balancins, em deleix. I estic tancada en un manicomi. Us preguntareu, per què l’Angelina, una dona madura  a qui no li agrada el blanc (per gustos, colors!) i, en canvi, la tranquil·litzen les cadires mòbils, ha estat senyalada amb una marca roent, profunda i inesborrable? Doncs la veritat és que ni jo mateixa ho acabo d’entendre. Però noto que necessito escopir-ho tot en aquest impol·lut llenç que reclama que el taqui amb els meus confusos sentiments. Potser, quan m’hagi explicat, veuran que sóc innocent i que han comès un terrible error, ja que han tancat a la persona equivocada:

Abans que ocorreguessin els esdeveniments que han desembocat en la surrealista circumstància  actual, jo duia una existència tranquil·la i avorrida. La meva infància va ser d’allò més anodina, ni alegre ni trista. Sóc filla única i els meus pares sempre m’han tractat de manera correcta. No recordo que m’hagin posat les mans a sobre gaires vegades, només quan en feia una de grossa. Però tampoc tinc la sensació d’haver rebut molts afalacs ni carícies. De petita ja era una nena que passava desapercebuda. Les meves notes no eren per tirar coets, però sempre aprovava les assignatures sense dificultats. Jo no destacava en cap aspecte concret i quan vaig acabar els estudis obligatoris vaig decidir posar-me a treballar per tal de deixar de ser una càrrega per la meva família.

Gràcies a la recomanació d’una amiga i encoratjada pels meus pares, vaig entrar a treballar a una botiga de betes i fils ubicada a la meva petita ciutat, Terrassa. No es tractava d’una feina gaire complicada: despatxar a les clientes, realitzar les comandes, quadrar la caixa (tinc bon cap pels números) i ordenar les prestatgeries i els calaixos curulls de llanes de colors, mitges de niló, agulles i botons. Els dies passaven lleugers i tous, com les madeixes que venia a les pacients cosidores. I enmig  d’aquest teixir pausat dels dies, va aparèixer el Jesús. Venia a complir els encàrrecs de la seva mare, que estava malalta i havia de guardar repòs. Des del primer dia em vaig fixar en els seus ulls riallers i en una boca que semblava observar cada un dels meus moviments i que sempre pronunciava  el comentari adient per a fer-me enrogir. Ben aviat va demanar-me per sortir i jo li vaig dir que sí, naturalment.

Al cap de pocs mesos ens vam casar i vam anar a viure junts. Els meus pares van posar el crit al cel. No portàvem ni un any festejant i ja volia marxar de casa? No seria millor que ens coneguéssim una miqueta més? Pensa que la convivència és molt difícil, filla i hauràs d’acostumar-te a totes les seves manies. Encara sou molt joves... Però estàvem molt enamorats i no ens importava res més que estar junts. Tampoc ens suposava cap problema viure en un pis petit, de dues habitacions, menjador minúscul i cuina encara més esquifida. Ens estimàvem i tots ens semblava fabulós, de color de rosa. Ben aviat vam voler ampliar el nostre petit nucli de dos. I després, quan anàrem al metge i aquest ens deia que encara era aviat per pensar en algun problema, que ho seguíssim provant, no ens vam alarmar. No feia gaire que intentàvem tenir fills i seguíem immersos en un núvol, un esponjós núvol de cotó fluix travessat per llampecs que jo no volia veure ni escoltar. Perquè el Jesús era un home intel·ligent, de caràcter i sabia el que era millor per mi. I jo me l’estimava tant que el deixava fer. Les sortides amb les amigues van acabar, ja tenia una edat, m’havia de dedicar a la família. Però la família érem ell i jo, ja que l’anhelada descendència no arribava. I quan el metge ens va dir que jo mai podria tenir fills, vaig sentir com si sempre ho hagués sabut. Era una inútil, una màquina defectuosa. No podria demostrar-li  l’amor que sentia per ell amb el fruit del meu ventre. Mai.

I la nostra vida junts també va començar a emmalaltir. Jo notava que el Jesús cada vegada es distanciava més de mi. Sempre tornava tard de la feina. Les seves mirades ja no em llançaven rialles, sinó que em punxaven amb acusacions. I, dels seus llavis, brollaven àcides queixes en lloc de paraules rehabilitadores. Jo em sentia paralitzada, incompleta i incapaç de reaccionar. Continuava treballant, tenia la casa neta com una patena i complia totes les rutines, com un autòmat. Però em sentia buida, com si m’haguessin extirpat una part de mi. Sabia que l’havia defraudat. I això no m’ho podria perdonar mai. Per això excusava el canvi que s’havia efectuat en ell i pensava que era culpa meva, que la infertilitat era el meu pecat. Em mereixia tot el que m’estava passant. Assumia la meva penitència. Van passar els mesos i els tediosos anys. Fins que un dia vaig començar a flairar la seva traïció i la meva caiguda. Jo, al principi ho negava, no podia creure que m’estigués  enganyant. Però el degoteig d’excuses, les traces de converses telefòniques que jo atrapava quan pensava que estava sol, la seva falta de desig sexual (ell que sempre es vanava de ser insadollable) i les llargues absències, em van evidenciar el que jo no volia ni imaginar.

Va ser llavors quan vaig començar a escriure el diari. No tenia ningú a qui vomitar-li tot el que m’estava passant i el Jesús sempre havia detestat als psicòlegs, cosa de bojos i gent malalta, deia. Jo necessitava desintoxicar-me, treure tot el que estava podrit de dins meu. Per això vaig anar a la llibreria i vaig comprar una llibreta ben gran, de colors llampants. I enlloc d’escriure sobre les meves desgràcies vaig decidir crear-me una nova personalitat. Si escrivia sobre mi, què diria? Avui, demà, demà passat aniré a treballar, netejaré, cuinaré i m’arreglaré en va pel meu marit, que invariablement arribarà tard i no agrairà cap de les meves atencions? No em feia falta reviure els meus dies grisos, sinó evadir-me d’ells. I per això em vaig inventar la Llúcia. Ella era tot el que jo no era: guapa, alta, prima, decidida, segura d’ella mateixa. Vaig construir-li tota una història a mida. Era una dona d’èxit, una empresària que no depenia del seu marit, ja que ella mateixa es pagava els perfums i els viatges. Tenia dos fills adorables: la Jana i el Bru. Vivia en una casa gran i luxosa i no s’havia de dedicar a tenir-la neta, ja tenia criats per fer aquestes desagradables tasques. Conduïa un cotxe descapotable i un cop a la setmana (com a mínim) anava a degustar un deliciós sopar amb les seves meravelloses  amigues. 

Però, ni la ficció més perfecta pot escapar-se de la contagiosa realitat: la Llúcia va esbrinar que el seu home es veia amb una altra dona, més jove i siliconada. I ella no va reaccionar com jo, no. Va sentir que la ira es propagava per cada racó de les seves ben connectades neurones. I  començà a elaborar un exquisit pla de venjança, minuciós i cruel. Primer esbrinaria qui era la dona que estava fent trontollar la seva vida de somni: a on vivia, a què és dedicava i quan i com es veia aquella meuca amb el seu marit. Després s’ocuparia d’ells. Els hi ho faria pagar car, molt car.  

I en aquest punt de la narració interrompo bruscament el meu balanceig, ja que la virulència dels fets em colpeja altra vegada. Em costa escriure el què va passar perquè encara no ho he acabat d’assimilar:

         Durant un dels vespres d’eterna solitud que jo aprofitava per inventar-me una nova vida, va sonar el telèfon. Vaig pensar que seria el Jesús que em tornava a dir que no l’esperés per sopar. Però no era ell. Una veu mecànica i freda va parlar-me des de la realitat exterior. S’havia produït un sinistre. El conductor era el meu marit. Dins l’automòbil, hem trobat dos cadàvers, em van dir quan vaig anar a prendre declaració a comissaria. I les proves presenten certs indicis d’irregularitat, em llençaren. Vaja, que sospitaven que no era un accident fortuït, sinó premeditat. Em van dir que havien d’investigar el seu entorn més proper. És a dir, als seus amics i a mi, a  la seva dona, ja que els seus pares ja no estaven entre nosaltres. I quan van escorcollar el nostre  pis, van trobar el diari. I començaren a disparar-se les sospites i les acusacions. Quan els vaig explicar que m’ho havia inventat tot, que el que havia escrit era només innòcua ficció, no em van voler creure. Tampoc existia ningú que pogués confirmar la meva coartada, ja que, aquell tràgic dia, després de treballar, havia estat tota la tarda a casa, sola. Mentre avançaven les investigacions van decidir  traslladar-me  a una institució mental, ja que, segons ells, jo era un perill per a mi mateixa i pels altres. I allà cuidarien de mi.


I per aquesta raó estic aquí engabiada, per les meves fabulacions. Vaig començar a escriure el diari per tal de no perdre la raó. I la ficció ha acabat erigint les parets de bogeria i perdició que em rodegen. No és irònic això? Però ara que he decidit acabar amb tot, em sento molt més tranquil·la. Estic farta que em diguin qui sóc. De dubtar. De justificar tot el que penso i faig. Ja no em trepitjaran i sacsejaran més. No ho permetré. Ara ja no hi ha cap raó per viure: Jesús ha davallat als inferns i jo he caigut amb ell. I quan abandoni aquest món insà, m’emportaré el que ells més cobegen. Els meus perseguidors, insensibles monstres que dissequen cada circumval·lació del meu cervell amb proves i preguntes, no han aconseguit esbrinar la veritat. Ni ho faran. Perquè el que ells desconeixen és que no han trobat l’autèntic diari. Les meves memòries estan amagades a un lloc que la seva limitada imaginació mai descobrirà. I jo, m’emportaré aquest secret a la tomba.




Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 25 de novembre de 2015.



dilluns, 26 d’octubre del 2015

Comiat


I, (qui ho havia de dir!) ja han passat sis mesos. Els dies se m’han escolat, fugissers, entre els dits. I ara, el cor bombeja una sensació agredolça que m’inunda tota.

Un corrent de dolçor s’expandeix per les meves venes, perquè ha estat temps d’aprenentatge i creixement personal: he adquirit els rudiments del món bibliotecari de mans de les millors professionals i he descobert, per fi, que és possible treballar i passar-ho bé alhora!

I també em queda aquesta tristesa melancòlica pel fet de deixar aquest microcosmos tenyit de càlida tinta que tant bé m’ha acollit i del qual ara em sento una miqueta part.

Bé, deixem de banda les llàgrimes (ja estic plorant!) que de ben segur ens tornarem a trobar en futurs projectes i podrem tornar a compartir rialles, penes i el nostre amor incondicional per les persones i els llibres.

Però no em vull acomiadar sense fer-vos un petit agraïment personal per tot el que meu aportat (que és molt i no cabria en un “Quijote”!):

•Vull donar les gràcies a la Meritxell per la seva amabilitat i per tenir sempre llest un dels seus somriures tan dolços.

•Vull agrair a la Núria que mantingui permanentment el seu humor tan explosiu i que amb la seva sensibilitat artística única, ens encisi i doni ales a la nostra imaginació.

•A la Marta Muñoz li haig de dir que li dono les gràcies per la seva simpatia desbordant i per una creativitat sense límits que m’ha ben captivat.

• A la Espe li agraeixo la seva sinceritat a prova de bombes i que m’hagi contagiat el seu entusiasme per tot, apassionat i rebel.

•I per últim, a la Marta Puig li dono les gràcies per irradiar alegria allà on vagi i per ensenyar-me tantes i tantes coses del món bibliotecari i de la vida.

Només em queda dir-vos que us estimo molt, que us trobaré a faltar i que sempre formareu part del llibre de la meva vida!



Esparreguera, a 21 d'octubre de 2015.




dijous, 26 de febrer del 2015

Escriure fum


Vaig deixar agonitzar els meus somnis durant molt, massa, temps. Tot va començar quan vaig acabar la carrera de Filologia. O potser els meus anhels es van anar desdibuixant, diluint, molt abans. No ho sé. El que sí que sé del cert és que després de cinc anys d’anar amunt i avall amb el magnífic servei ofert pel nostre venerat transport públic i de lluitar contra algunes assignatures que no m’interessaven ni gaire ni gens, estava exhausta. I tampoc trobava descans quan arribava a casa. Els problemes d’incomunicació s’havien tornat a repetir. L’ambient era irrespirable. M’hi sentia una estranya. L’únic que volia era fugir d’allí i anar a viure amb el Joan. Així que vaig asfixiar les meves ambicions. Ja escrivia poc, però vaig deixar de fer-ho del tot. El contacte amb la literatura també el vaig anar perdent. Només m’hi mantenia unida un dèbil fil (per sort, irrompible): la meva addicció a la lectura. La meva prioritat era trobar feina. I del que fos. Viure a expenses dels pares, s’havia d’acabar. Ja m'havien ajudat prou (massa). Guanyar-me les garrofes. Això és el que havia de fer. 

No em veia prou motivada ni capaç per endinsar-me en el món de l’ensenyament. Respecto massa aquesta infravalorada professió per arriscar-me a cagar-la. L’intent de treballar en el món editorial va fracassar. I no va servir de res el repartiment de currículums per llibreries grans i petites. De fet, de moment, encara no he vist complert el meu desig de treballar rodejada de llibres. Gràcies a la meva formació, he pogut dedicar-me, però, a tasques relacionades amb les cadenes de muntatge, promocions de supermercat, enquestes i neteja (entre d’altres erudits oficis). Llavors, però, només havia tingut l’honor d’exercir alguna d’aquestes labors. Així que us podeu fer càrrec de la il·lusió que em va fer que em truquessin per treballar de recepcionista. Semblava que la meva sort, per fi, estava canviant! No m’ho podia creure: tindria una feina que estava aprop de casa, que em permetria usar el meu cervell i, a sobre, estaria rodejada d’animals. Però no, no va sortir bé. Per motius que ara no venen el cas vaig haver de fugir d’aquella olla de grills cames ajudeu-me. I vaig sortir del foc per caure a les seves brases, ja que l’ocupació que vaig cercar per abandonar l’altre era igual o pitjor que aquella. I després de sobreviure (que no superar) a aquest tortuós episodi de la meva vida, vaig tornar a dedicar-me completament a l’àrida feina de cercar feina (valgui la redundància). M’obstinava en l’afany de matar els meus desitjos o de prorrogar-los, que és pràcticament el mateix. I cada vegada la meva moral i les meves esperances estaven més rebregades i trepitjades. Un cercle viciós.


Seguia pensant que el meu objectiu principal era treballar i aconseguir prou diners per subsistir i no dependre de ningú més. Que era igual d'on sortissin. Ja em dedicaria a l'activitat que fos. I ho vaig fer. En el fons, és clar, m’estava enganyant. Les persones no vivim de realitat i menys una enamorada de la ficció com jo. En un raconet, protegit per totes aquestes excuses, seguia latent la meva passió pels llibres. Però no lluitava per ella i es va anar extingint gradualment. I jo amb ella. I després, l’atur i la depressió no van afavorir que tornés a encendre la seva flama. Prou em costava emmotllar-me a la meva nova situació i combatre els embats que provocava la falta de feina a la meva ja prou corcada autoestima. Vaig quedar a l’atur  just quan començava aquesta maleïda crisi. Els meus intents de trobar ocupació fracassaven de manera reiterada. I, el que era pitjor, fer entrevistes era més i més difícil a mesura que passaven les setmanes i els mesos. Les poques que se'm permetia realitzar eren cada vegada més inquisidores i selectives. Per què vols treballar en aquesta botiga si has estudiat Filologia Hispànica? Em preguntaven, no ven bé amb aquestes paraules (la memòria no és un dels meus forts), però el transfons és aquest. Els hauria d’haver respost: Per guanyar diners, que et sembla poc? No menges tu, no pagues la llum i l'aigua o és que els títols et mantenen? Com si els filòlegs poguéssim triar entre un gran ampli ventall de col·locacions. No et fot! ¡Qué me los quitan de las manooooos!


Cansada d’aquest panorama kafkià, vaig començar a fer alguna cosa més a part de cercar feina. Si no, no sortiria d’aquest espiral de tristesa i culpabilitat. I acabaria més trastocada del que ja era habitual en mi. Em faltava un objectiu, alguna cosa que no em provoqués frustració constant i que em donés la sensació d’avançar cap els meus objectius. Durant algun temps, havia estudiat la possibilitat de presentar-me a les oposicions per auxiliar de biblioteca. Però després d’informar-me’n de forma exhaustiva, vaig sospesar les meves oportunitats i aquestes semblaven bastant escasses. Les places eren força reduïdes i els candidats que s’hi presentaven, en canvi, eren nombrosos (amb la crisi encara havien augmentat més). Així, que vaig decidir explorar més oportunitats i la meva atenció va dirigir-se als estudis de documentació. En un primer moment, la meva intenció era cursar els dos últims anys de l’antiga Biblioteconomia. La titulació, però, s’estava reformant i els estudis més actualitzats eren els de grau. Vaig pensar: què més dóna, mort per mort arrisquem-nos a cavar la tomba completa! I així, després de prometre’m de forma reiterada i contundent no tornar a enredar-me en la formació universitària mai més de la vida, vaig emprendre la temeritat en la que encara estic immersa. Es tractava d’un desafiament molt gran per mi, ja que el pla d'estudis consta d’assignatures tècniques, molt allunyades de la carrera de lletres que havia cursat. També la necessitat d’adaptació a l’entorn totalment tecnològic, em va suposar un repte (jo que a Filologia, només utilitzava l’ordinador per escriure un word o mirar les notes!). I haver d’espavilar-me quan alguna cosa no rutllava, em va fer (i em fa) acabar amb molts atacs de nervis i mals de panxa. Una autèntica bogeria, ja us ho dic jo. 


Han transcorregut més de cinc anys d’esforços i d'emergir contínuament de la meva zona de confort. M’he arrossegat, esbufegant, per traspassar l’equador psicològic de la carrera. I encara em queden per fer molts colzes i m'esperen molts suggeriments per redactar (els meus companys de la universitat ho entendran). També ha estat una etapa desèrtica pel que fa a entrevistes de feina i que m’ha fet rumiar sobre molts aspectes de la meva vida (una de les poques coses que em sobren és temps per estar amb mi mateixa). Ara no us alliçonaré amb les xorrades aquestes que les dificultats m’han fet més forta, que he tornat a renéixer, que tot això m’ha passat per alguna cosa, bla, bla, bla i espiritualitats d’aquest caire. Crec que sí que hi ha alguna cosa de tot això, però no ho explica tot. El que sí que tinc clar és que no he triat el que m’ha passat i que situacions semblants (i molt pitjors) han estat viscudes per moltes persones del nostre entorn proper. El que elegim i sí que ens determina, és com cada persona s’enfronta a les situacions difícils. Aquí s’estableix la diferència. A mi, m’acostumaven a doblegar completament els cops de la vida. Em provocaven la sensació de trontollar i ser sacsejada per la força succionadora de l’abisme. Després de cada batalla, canviava coses del meu comportament i caràcter. Tot i així, tenia la sensació que no me’n sortia. Em sentia ferida i tornava a repetir els mateixos fatídics errors. I ara també em passa, em segueixen produint vertigen els canvis i em costa acceptar algunes circumstàncies de la meva vida (sobretot les que escapen al meu control i em són imposades “des de fora”). Però mantinc una mica millor l’equilibri damunt el magma que eclosiona l’escorça dels dies. Íntimament, sempre em creia l’única responsable del que em passava. I ara, en canvi, tinc una relació de certa companyonia amb els meus dimonis interns (tenim algunes xerrades molt interessants, no us creieu!). No és fàcil i em queda encara una llaaarga feina d’introspecció per escometre. Però això ja no té volta de full. La metxa ha estat encesa i la foguera ja no es pot sufocar.


Per sort tinc un aliat molt poderós: en l’escriptura he trobat (o més aviat retrobat) una de les eines que m’han permès donar una forta empenta a aquesta nou i estrany capítol. Sovint, m’envaeix la sensació d’haver regirat la meva existència i estar contemplant una mena de moment epifànic (m’acabo d’inventar un adjectiu, en sóc conscient) en que es barregen els somriures i les llàgrimes, la il·lusió i la por, l’activitat i la paràlisi. Ho admeto, tinc una personalitat emotiva i imprimeixo ganes i delit a tot allò que m’importa. Segurament per això he viscut tants i tants moments de frustració durant la meva vida. I m’he quedat, freqüentment, sense energies ni expectatives. No he volgut copsar la importància que té per mi fer les coses amb ardor. I m’he conformat amb succedanis. He tacat les lletres del meu llibre amb l’aigua de les banalitats de la supervivència. El que més importava va ser relegat a segona, tercera, quarta fila. I ara, la meva ment, escup paraules incandescents i escriu els pensaments fumejants que tantes vegades ha reprimit. Com si d’un volcà en erupció es tractés, aboca tot allò que s’ha anat podrint al meu interior perquè pugui entrar el que realment m’inflama i m’impulsa a incendiar noves etapes. Finalment, sembla que puc treure profit de les llargues lectures i de la meva obsessió per analitzar-ho tot. Són el combustible per consumir el que és realment útil i vital: viure apassionadament. Ara, prefereixo jugar amb foc que arriscar-me a morir congelada.







Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 26 de febrer de 2015

dilluns, 26 de gener del 2015

El llaç escorredís de l'amistat (adoptaunamic.com)




Existeix l’amistat després dels 30? Aquesta és una pregunta que repetides vegades m’ha furgat la consciència darrerament. I la meva resposta és igual de contundent: sí. Però, “respira i es mou” igual que quan eres més jove? Aquí, la contestació ja no és tan clara i rotunda. Òbviament  no es tracta de la mateixa camaraderia desinteressada i absoluta que gaudies d’adolescent. Llavors, tota la colla anàveu a una i compartíeu qualsevol moment. Semblàveu dibuixar el mateix camí i les petites diferències personals no importaven, ja que l’objectiu era sortir i passar-ho bé sense fi. No transcorria una setmana sense que esgarrapéssiu un moment per fer una birra o anar a un concert. I les responsabilitats, càrregues i compromisos ineludibles de l’avorrida vida adulta, encara no us havien colpit.
 
Amb els discórrer dels anys, les prioritats canviaren i qui no estava cansat per realitzar una feina esgotadora, havia de fer un examen, vivia lluny o tenia una parella a qui no li agradava trepitjar el bar heavy que freqüentàveu habitualment. Les excuses per no reunir-vos s’acumulaven i els vostres camins es bifurcaven inexorablement.  Noves aficions, problemes econòmics, fills... El que abans eren petites discrepàncies, van anar convertint-se en  expectatives de vida contràries i, sovint, irresolubles que us empenyien per paisatges ben distints. Així les trobades intempestives que abans tan anhelàveu, es dissolien cada vegada més en el temps. Només quan algun company es trobava sense parella, semblava recordar-se dels vells hàbits, i per un breu període, tornaven les gerres de cervesa, les confidències i els agermanaments.  

I ara, que tinc quasi 35 anys, penso que la meva visió idealista i “quixotesca” de l’amistat ja no em serveix per aquest nou període de la meva existència, potser mai ho ha fet. La seva imatge clara i pura es desenfoca  i els anys i les experiències l’han revestit d’una capa opaca de desenganys i  malsons intermitents. La vida m’ha anat arrencant tires i tires d’innocència. Ja no sóc la mateixa i ja no tolero aliances mesquines, ni mostres de fingit enteniment. Un nou respecte per mi mateixa em fa filar molt més prim quan adquireixo una nova coneixença o entrelluco algun estrany comportament.  No puc evitar que em requin una mica aquest canvis i m’agradaria no haver hagut d’escudar la meva consciència amb les armes de la prudència i el capteniment. 



L’amistat pot ser una corda que et salva de patir sol les fuetejades de la vida. Un llaç que et lliga a la humanitat , et reconcilia amb les pròpies tenebres i alleuja el bagatge de la teva biografia. Però també pot esdevenir una aspre soga que asfíxia les teves expectatives. I un nus esmunyedís que estreny el corrent sanguini i detura el doll de confiança i lleialtat que diposites a l’engranatge de la vida.





Maria Montoriol Llopart.
Esparreguera, a 26 de gener del 2015.