dijous, 31 de juliol del 2014

Cant de Sirenes



                                                                                                                                                 Foto de Joan Fort. Santander.


Recordava els estius a Tossa de mar amb nostàlgia i una certa amargor: mai podria recuperar la innocència de les trenes llargues i la llibertat de volar sobre els pedals d’una bicicleta. La felicitat consistia en anar tot el dia amb banyador. Dormir sota la fina tela de la tenda de càmping, sentint només el brogit bressolador del mar. Jugar a quin dels cosins aguantava més estona la respiració sota l’aigua. Inventar cabanes al bosc i construir històries fabuloses. Esperar amb delit que arribés el diumenge per anar al bar i devorar un gelat multicolor. Sense horaris, sense presses, zero preocupacions. La vida a l’aire lliure els permetia relaxar-se i trencar  la rutina pesarosa de la resta de l’any. I també establir una espècie d’intimitat, un vincle que només es produeix amb el frec a frec de les sobretaules i les excursions amenitzades amb pa i xocolata.

Però es van fer grans. Els seus membres es van estirar i, de mica en mica, van abandonar els jocs infantils. I, en un moment indefinit d’aquest oceà de canvis, també s’acabaren les vacances al càmping. Al pare, el despatx, cada vegada l’hi robava més hores i no podia perdre el temps a la platja. I la mare, després d’insistir molt, finalment, es doblegava a la seva voluntat, quin remei. Estava molt estressat (una paraula nova i malèfica!), ho havien d’entendre. Ja farien alguna escapada tots quatre a Coma-ruga, que estava més a prop. No sabria dir en quin moment la tristesa va capbussar-se a les seves vides. Potser va ser quan s’acabaren les anhelades vacances a la costa. O quan va començar a preocupar-se més per com l’hi quedava el banyador (ai, l’adolescència) que per dansar amb les ones; com una nàiada que perdia la lluentor de les escames i anhelava noves plomes per emprendre un sorprenent viatge. Però el fet és que les rialles van ser cada vegada menys freqüents i les vacances d’estiu més i més llargues.

El soroll d’unes passes talla els seus pensaments. A sopar! Un carretó llisca per l’asèptic terra de la silenciosa habitació. La infermera em pregunta com vaig de gana. I davant la meva ganyota de protesta, em rondina i em diu que si no menjo, no podré posar-me prou forta per sortir de l’hospital. Però jo tinc la boca de l’estómac closa, segellada a qualsevol aliment, clausurada a la vida. La lluita per menjar és una de les moltes guerres que haig de batallar sola. Després de posar a prova la meva minvada força de voluntat, aconsegueixo deglutir una tercera part del contingut de la safata. I gràcies a això, sóc premiada amb la tornada a un descans descolorit i insípid. La meva mirada es fixa a la paret, on un quadre, de rictus impertorbable i gris, sembla riure’s del meu sofriment i reflectir la meva profunda desolació.

Ara tinc molt temps, massa temps per pensar. Intento crear imatges positives, com m’ha recomanat el psicòleg. Un psicòleg que no em van voler proporcionar abans que tot es precipités. No estava prou fotuda, em van dir. Unes pastilletes, repòs, prendre l’aire... I ara, el doctor em diu que haig de canviar d’actitud, mirar la part positiva del que m’està passant. Que sort en tinc d’estar viva. Però ell no resta prostrat en un llit. Tampoc ha destruït la seva vida. Ni ha mutilat la confiança dels que l’envolten. No, no ho ha fet. Però jo sí. L’he cagat fins el fons. M’assalten els retrets. Se’m claven les preguntes. Em supura el remordiment: Per què no ens vas demanar ajuda? Sempre hem estat al teu costat! Què has fet, Déu meu, què has fet!

No entenen que l’últim que volia fer era preocupar-los. Que no vaig ser capaç d’acceptar la realitat, que amenaçava esclafar la meva dèbil cuirassa, fins que va ser massa tard. I que quan vaig rebre la carta de desallotjament ja estava immersa en un pou pregon i profund. No tenia esma per rebel·lar-me, ni oxigen per intentar nadar cap a la superfície. M’ofegava, i de la meva boca no en podia sortir ni un fil de veu. No sé com explicar-los que feia mesos que flotava entre dos mons. Em sentia en el llindar de la crua realitat externa i l’encara més lúgubre i fantasmagòric món interior. Intento dir-los que ja fa temps que no era la mateixa. Havia deixat d’entusiasmar-me amb tot, com solia fer: un llibre d’un autor acabat de descobrir, un sopar amb els amics, un passeig vora el mar... No em restava cap il·lusió, ni em quedaven forces per somniar. Res em feia feliç. Només veia els impagaments hipotecaris que s’anaven acumulant mes rere mes. Em sentia inútil perquè era incapaç de trobar feina, de fer res de profit. Estava atrapada en un espiral de tristesa i desesperació i la força centrífuga m’engolia en un absorbent cercle viciós. 

El cant de les sirenes cada vegada s’elevava amb més força i ressonava, intensament, per les cavitats del patiment. Les reserves de cera que emprava per ensordir les seves temptadores melodies, s’estaven esgotant. I ja no tenia cap més arma per  protegir-me del seu encisador reclam. M’és impossible expressar amb paraules el turment que sentia. Era un dolor que creixia i creixia, afamat, més i més dins meu. Una tristesa que convertia en gel tot el que tocava i no em permetia deslliurar-me de la  inexpugnable cel·la d’espines que jo mateixa havia erigit. El sofriment es va anar apoderant de cada racó de la meva vida i de cada protuberància dels agònics pensaments. Silenciosament, de puntetes, va penetrar la carn. Es va espargir per les entranyes i, poc a poc, va contaminar-ho tot. Fins que va arribar un dia que estava cegada per l’obscuritat i tota jo estava encalçada de negre. I quan el meu, cos, les meves parpelles, la meva ment, no podien suportar ni un gram més de patiment, de misèria, de tantes llàgrimes coagulades. I els meus ulls, secs de tant clamar, no eren res més que un mirall trencat, un mosaic de malsons, un forat de perdició i bogeria. Vaig recollir tot el dolor i vaig llançar-lo a la via del tren.







Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 31 de juliol del 2014


Tots els drets reservats