dilluns, 18 de setembre de 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (Part 1)



Il·lustració de Pep Llopart


Vaig aterrar a la muntanya de Montserrat un càlid dia d’estiu. La nau va quedar encastada entre dues grans protuberàncies de pertorbadora forma fàl·lica, fet que va dificultar la meva primera inspecció. Després d’aconseguir obrir la porta i davallar amb penes i treballs per una de les roques, vaig trobar-me amb una inesperada sorpresa: uns éssers peluts que grimpaven d’una roca a una altra van començar a perseguir-me. Rodolant, vaig arribar cap a una zona menys boscosa: el meu sistema locomotor no està adaptat a la superfície terrestre i vaig optar per fer la croqueta fins arribar a un lloc més pla. No havia pogut despistar els estranys animals rosats que em volien encalçar i abans que em desintegressin amb el flaix de les pantalles rectangulars amb les quals anaven armats, vaig optar per teletransportar-me.
La meva sobtada caiguda en bomba a un recipient ple de matèria líquida, va foragitar a una pila de criatures marines que xisclaven mentre recollien a les seves cries espargides per la gespa. Per la meva part, jo vaig apressar-me a sortir d’aquella bassa gegant, ja que els meus òrgans s’estaven esponjant i cada vegada es tornaven més grans i pesats. La propulsió posterior va alliberar-me per fi del meu suplici, però va provocar vòmits i marejos a unes quantes figures que recarregaven els seus sistemes d’alimentació estirades sobre trossos de tela. No em va saber molt greu, ja que veient el seu recremat to de pell, ja estaven mig moribundes abans de l’expulsió de gas metà. Aquesta vegada, ningú em va perseguir.       
       Els meus passos erràtics em van dirigir al que semblava una enorme torre de comunicacions. Vaig intentar descodificar el llenguatge que empraven per llançar els seus missatges, però l’únic que vaig aconseguir va ser una forta migranya degut a la repetició de tants ding, dang, dongs. El mareig em va fer rodar com una baldufa per carrers i places, cosa que va produir que els estranys éssers que trobava al meu pas s’elevessin i anessin a parar a diferents punts de les edificacions més altes del poblat. Necessitava trobar urgentment un centre d’informació per tal de conèixer la consistència i costums dels habitants rosats, ja que no volia ser el responsable de l’extinció d’aquella debilitada raça. Tenia una còpia del “Manual del marcià intergalàctic”, però, amb les presses per sortir, me l’havia deixat a la nau. Fent memòria vaig recordar que els centres d’aprovisionament de dades de la Terra s’anomenen biblioteques i vaig anar a la recerca d’una d’elles.

(Continuarà)

dilluns, 1 de maig de 2017

Presentació i firma de Sense títol no hi ha llibre


Moltíssimes gràcies per venir a la presentació de la meva novel·la! No sabeu la gran alegria que em vau donar! Les ventes han superat totes les expectatives (els llibres s'han exhaurit) i ja n'estem fent una reedició:


 «Maria Montoriol presentava la seva òpera prima que ha resultat un èxit i és per això que es farà una segona edició de “Sense títol no hi ha llibre” (edita: Setsetset), una no-novel·la, quasi autobiogràfica.»



  Font:http://www.setsetset.cat/article/40883/el-dia-del-llibre-i-la-rosa